06. Conclusions

Reunits a Tarragona, pares i mares de les diverses Associacions que formem la Federació de Pares i Mares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari, per tractar el tema d’Adolescència: conflicte i mediació, després d’escoltar interessants aportacions de diversos experts en ponències i de debatre diferents aspectes del tema, exposem les següents conclusions:

A/ Sobre el paper de l’escola:

1. A la qüestió de si la funció primordial de l’escola és ensenyar continguts i la de les famílies, educar,creiem que l’educació ha de ser una responsabilitat compartida entre les famílies i l’escola, si bé els aspectes curriculars són més propis de l’escola. Es destaca com un valor molt important l’estabilitat familiar per fer possible un bon aprenentatge, tot  i que no sempre “estabilitat” és sinònim de “bon aprenentatge”, ni a l’inrevés. Constatem que avui hi ha models familiars molt diversos: des de la família tradicional (amb la participació d’avis i altres components de la família) a les famílies monoparentals, els quals incideixen de manera diferent en l’educació dels fills i filles.

2. En els casos d’un alumne agredit a l’escola, ha d’actuar en primer lloc aquell qui detecta l’agressió. Si ho detecta la família, ha de parlar amb el tutor/a i els responsables de l’equip directiu. Cal donar importància també a les agressions psicològiques. Es demana una atenció prioritària del professorat en els casos de maltractaments psicològics d’alumnes. Pel que fa a les famílies, cal que no actuïn pel seu compte ja que, primer de tot, s’ha de mesurar molt bé la gravetat del fet i contrastar totes les versions. En aquest context es valora la mediació com un element que afavoreix el bon clima educatiu en els centres escolars. En els casos de no veure ateses les demandes, els pares i mares hem de tenir en compte la inspecció educativa com un element que ens pot ajudar a resoldre els possibles incompliments dels centres.

3. Hem valorat l’autoritat del professor/a com un element que ajuda a resoldre alguns dels conflictes entre joves; i hem pres en consideració alguns aspectes que hi podrien contribuir, com saber el nom dels alumnes, tenir més competència professional, ser coherent amb la paraula donada; ser puntual i exigent en els temes acadèmics, etc. Però estem convençuts que el professor/a ha de tenir sobretot empatia i professionalitat. La formació del professorat ha de contemplar àmbits pedagògics i didàctics, cosa que li donaria més competència docent. Volem que el professor/a sigui un referent per a l’alumnat. I per tant, les famílies no han de desautoritzar el professorat, ja que en aquest cas, es perd l’autoritat davant dels alumnes. Cal educar en el respecte com un valor social que permetrà una millor convivència, tant avui als centres educatius, com demà a tota la societat.

4. Treballar en equip amb l’escola és una bona manera de millorar el clima escolar. Els pares i mares també tenim alguns “deures” per fer: conèixer el tutor/a i els professors dels nostres fills, així com l’equip directiu del centre; participar en el consell escolar, en l’AMPA, en les reunions de pares amb tutor/a, en la formació del programa de Mediació, en l’escola de pares, en activitats extraescolars i esportives, en les xerrades d’orientació professional, etc.
La realitat és que avui hi ha poca participació de les famílies en els centres de secundària, la qual cosa repercuteix en un clima de poc diàleg entre famílies i escoles. Per estimular la participació es proposa que, a més de les mesures anteriors per part dels pares i mares, els centres facin arribar a les famílies els documents bàsics que en regulen la convivència: Projecte Educatiu, Reglament de Règim Intern, Drets i Deures dels alumnes, informació sobre el Pla d’Acció Tutorial, pla de convivència etc.

5. També ens cal conèixer molt més alguns serveis externs de protecció de menors o de justícia juvenil, que poden ajudar en la resolució de conflicte en els quals es poden veure implicats els nostres fills. Per això, seria interessant que, a través de FAPAES, es trobessin mecanismes per fer arribar informació sobre aquests serveis a totes les AMPA dels centres de secundària de Catalunya.

B/ Sobre el paper de la família:

6. Hem reflexionat, en primer lloc, sobre com afecten les discussions familiars els nostres fills. Cal tenir en compte que no solament els afecten en les relacions amb la família, sinó també en el seu comportament i en les seves relacions amb l’entorn: en les actituds en general, en el seu rendiment escolar, en les relacions amb els amics i amb els professors/es... (Sovint el mal ambient a la família explica per què el noi o la noia es troba millor a l’escola que a casa.) Per tant, les desavinences entre parella no s’han de produir mai davant dels fills.

7. Els pares i mares podem fer molt per tal que les nostres discrepàncies i conflictes familiars no afectin negativament els nostres fills. Estem convençuts que els pares, mitjançant el diàleg positiu, hem de ser els primers mediadors en els conflictes i desavinences entre germans o amb altres membres de la família.

8. En la gestió de les diferències familiars, els pares i mares hem de ser un bon exemple de resolució dialogada de conflictes per als nostres fills. Per això, hem d’adoptar alguns dels principis de la mediació, com el de l’escolta activa, la comprensió...
Això significa també que hem de compartir activitats amb els fills tant dins com fora de casa. Tot i que el temps que compartim amb ells ha de ser de qualitat, és molt important estar el màxim de temps possible amb els fills. 

C/ Sobre els recursos comunitaris:

9. Hem començat reflexionant sobre si el fet de demanar ajuda externa podia implicar que els pares se sentien culpables de no haver fet alguna cosa prou bé. Creiem, en primer lloc, que abans de demanar ajuda externa, cal reflexionar primer què necessitem, ja que en determinats casos, això pot voler dir “etiquetar” els fills. En segon lloc, creiem que els pares s’han de sentir “responsables”, però no pas “culpables”, ja que la culpabilització no ajuda a trobar solucions a conflictes i pot afectar negativament les persones. I, en aquest sentit, tampoc no estem d’acord en el missatge que, algunes vegades, es transmet des dels centres educatius “culpabilitzant” els pares de no fer prou per educar els fills. Tot i que el context social no ajuda a identificar els problemes i a buscar-hi solucions, creiem que si pares i educadors ens comuniquem i dialoguem més, compartim reflexions i punts de vista, podrem trobar vies per resoldre les situacions de conflicte.

10. Hi ha pares i mares a qui encara fa vergonya acudir a serveis externs per explicar què passa i demanar ajuda. De fet, hem analitzat situacions de pares i mares que “no veuen” o “no volen veure” el problema. Hem de tenir en compte que reconèixer el problema ha de ser el primer pas per encarar la solució. Si les coses no van bé, cal buscar propostes de canvi: preguntar-se què ha de canviar en les relacions amb el fill o filla. L’ajuda externa pot ser un bon suport per canviar coses.
Partint del principi que compartir pot ser molt important per treure angoixes i sentiments de culpabilitat –i també per aprendre-, fem una crida a les AMPA per crear espais que permetin els pares i mares compartir més situacions familiars, trobar recursos i buscar solucions. FAPAES hi podria ajudar impulsant escoles de pares, cicles de xerrades i debats, etc. És ben lògic i coherent que els pares necessitem ajuda addicional externa i espais propis per reflexionar i parlar de la nostra problemàtica.

11. Els nostres fills i filles es troben en contextos socials diversos, però la família i els amics són els més determinants a l’hora d’abordar solucions per a les dificultats. Hem fet diverses consideracions sobre el paper dels amics i amigues en la construcció d’un món propi dels adolescents i els possibles conflictes que aquest nou món pot comportar per als pares. El món dels amics permet als adolescents fer un assaig i construir el seu món. Els pares i mares hem de parlar amb els fills sobre els seus amics: no els hem de criticar directament, ni comparar o donar la culpa als amics. És més intel·ligent crear un espai de diàleg en què puguem fer-los reflexionar, si és el cas, sobre el valor de l’amistat, el respecte, o la influència que els poden exercir amics i amigues. En casos extrems o de conflicte greu podem recórrer a buscar ajut en serveis externs.
Finalment, volem apuntar que, tot i ser molt important el món dels amics i amigues, els nostres fills i filles continuen tenint com a primer referent els pares i volen saber en tot la nostra opinió. Tot i que pugui semblar que “passen” de nosaltres, la veritat és que tot el que els diem queda i els afecta moltíssim.

12. Sovint des dels mitjans de comunicació i la literatura sobre l’adolescència, es posa l’accent en els problemes d’adaptació social per oposició a la norma, com un tret estable dels adolescents com a grup. Creiem que aquesta és una visió errònia, en primer lloc, perquè l’adolescència és una etapa de canvi, que comporta una revisió de les normes socials. Els adolescents busquen sobretot coherència i es rebel·len contra la incoherència dels més grans. En alguns casos, aquest canvi pot comportar tensions i conflictes, però les situacions de violència són excepcionals, tot i que els mitjans de comunicació les magnifiquin i busquin més l’excepcionalitat que la normalitat. En casos de conflicte cal defugir la visió tancada de només fer-los responsables a ells, oblidant-nos del context i altres factors que hi poden influir.
Però volem ressaltar que cal tenir una visió dels adolescents en positiu, tant per part de pares i mares com per part del professorat. El grup d’adolescents no es pot definir amb trets negatius, sinó posant l’accent en la seva energia, les seves ganes de construir un nou món i de canviar coses, la seva sinceritat, la necessitat de sentir-se valorats, etc.

D/ Sobre els mitjans audiovisuals:

13. El pes dels mitjans de comunicació, i especialment dels audiovisuals, a la nostra societat és molt important. Però tot i voler ser un reflex de la realitat, la veritat és que normalment la conflictivitat hi és exagerada i es treuen les coses de context i es magnifiquen, sobretot a la televisió. La conflictivitat que vivim a l’escola i al carrer és molt inferior a la que ens mostren els mitjans audiovisuals, els quals haurien de tenir en compte que la repetició d’imatges d’una actuació negativa pot ajudar a crear comportaments també negatius.
Malgrat això, veure, analitzar i comentar determinades notícies reals pot ser interessant com a element educatiu per tal de facilitar la prevenció.

14. Tot i que la programació de TV és un producte regulat pel lliure mercat, tant al conjunt de l’estat com, especialment, a Catalunya es fan recomanacions sobre determinats anuncis i programes, després d’analitzar-los. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (el CAC) té un paper important en aquest sentit. (Els pares i mares han de saber que hi poden recórrer, com tot ciutadà,  per denunciar aspectes que es creguin negatius.).
Creiem que la programació televisiva s’hauria de regular en funció dels aspectes que especialistes en adolescència determinin: horaris o franges horàries en què no es puguin emetre programes concrets, elements que poden ser problemàtics.... Quan aquests programes s’emetin en altres horaris, se n’ha de poder identificar el seu grau de problemàtica. És important que la regulació afecti també la publicitat. La televisió pública hauria de ser especialment curosa a complir aquesta regulació. La llibertat d’expressió ha de tenir un límit.

15. La responsabilitat de la “dieta televisiva”, inclosa la publicitat, dels nostres fills i filles és fonamentalment de la família. Fins a certa edat s’han de restringir els programes que els nens/es poden veure. A partir de l’adolescència ja no es pot prohibir: cal assessorar i, sobretot, compartir el que és millor veure; i si es veu tot, saber analitzar i separar el gra de la palla. Per tant, el responsable del que es veu a la televisió i del que se’n pugui extreure és la família, encara que en segons quines franges horàries, hi ha programes que han d’estar regulats i no s’haurien d’emetre. No n’hi ha prou amb els mecanismes actuals de regulació.

16. Així com és clara la necessitat d’una reeducació social sobre l’alimentació, creiem que la comunitat educativa i les famílies podem fer moltes coses per orientar o millorar la “dieta televisiva”. Veure la televisió ha de ser objecte d’educació per part de la família: s’han de veure alguns programes junts i comentar-los, reflexionar-hi i treure’n conclusions que permetin als fills/es anar-se fent un judici crític. S’ha d’ensenyar els adolescents a calibrar entre “quantitat” i “qualitat” de programes vistos: de la televisió i dels mitjans telemàtics (internet).
L’escola també ha d’ajudar en aquesta tasca educativa: treballant-hi els mitjans audiovisuals, parlar-ne, orientar i ajudar a veure’ls de manera crítica, veient programes culturals o educatius...

17. Una programació de TV per a adolescents hauria de tenir  ingredients diferenciats. Es proposa d’emetre programes on hi hagi participació d’adolescents i se’ls puguin fer seus: com a protagonistes o sentint-s’hi identificats. Tenint en compte l’important nombre de canals que es crearan, caldria preveure que n’hi hagués d’específics per a adolescents, en què ells també fossin protagonistes.
Volem tornar a remarcar que els adolescents no haurien de ser només notícia pels conflictes o per aspectes negatius. Per això demanem que la imatge que en donin els mitjans de comunicació sigui positiva, tal com es correspon amb la realitat.

Tarragona, 28 i 29 d’octubre de 2006.

C. Pere Vergés, 1 8.14 08020 BARCELONA
Tel. 93.278.21.43 Fax 93.278.12.97
fapaes@fapaes.net www.fapaes.net