“L’orientació, sempre present en les reformes educatives”

Orientar vol dir guiar, ajudar a trobar la direcció correcta, acompanyar cap a un objectiu; per tant, és un verb de significat ampli. Deixem-ho clar: aquí, en aquest congrés de FAPAES, parlem sobre orientació educativa i professional. És a dir, sobre l’ajuda que necessiten els joves per decidir els seus estudis quan acabin l’ensenyament obligatori i, posteriorment, la professió a la qual es voldran dedicar.

Que l’escola té l’obligació d’orientar els joves ningú no ho dubta. Com a mínim, sobre el paper: totes les lleis orgàniques d’educació aprovades en democràcia (LOGSE, LOCE, LOE) han afirmat, d’una manera o una altra, amb unes o altres paraules, que l’orientació dels alumnes és una obligació de l’escola, un procés fonamental sobretot a secundària i, en particular, al final de l’ensenyament obligatori.

La llei vigent, la LOE, ho diu en el títol preliminar i en diversos altres títols. En alguns moments, reprodueix el que lleis anteriors ja havien dit; en d’altres, afegeix coses noves. La llei anterior, la LOCE, també en feia referència en diversos punts; fins i tot proposava que el 4t curs d’ESO prengués el nom de “Curs per a la orientació acadèmica i professional post-obligatòria”. I la famosa LOGSE de l’any 1990 considerava l’orientació educativa i professional com un principi bàsic de l’activitat de l’escola i un factor de qualitat educativa.

En tota la literatura educativa, tan se val d’on vingui i a qui vagi dirigida, hi llegim que orientar correctament els joves per al seu futur és un dels reptes més importants de l’escola i de la família. Ajudar els joves a prendre decisions, a clarificar interessos, a conèixer les múltiples opcions educatives i laborals, a llaurar-se un projecte personal, són, sempre ens diuen, objectius fonamentals de pares i professors.

Però per alguna raó, gairebé vint anys després de la LOGSE, seguim sentint la necessitat de parlar-ne, seguim detectant que és una assignatura pendent al nostre país. Seguim tenint indicadors clars que no aconseguim orientar bé els joves: alts índex d’abandonament d’estudis, elevada preocupació de les famílies pel futur dels seus fills, poca satisfacció dels joves pels camins personals empresos, poca relació entre estudis escollits i professió exercida...

Per què? No orientem prou bé? Si és així, què falla? Per què no s’hi posa remei d’una vegada?

Deixa espais, el currículum escolar, per orientar els alumnes? És a dir, ho té clar, l’administració (més enllà del que diuen les lleis) que orientar és molt important? Caldria regular la creació de departaments d’orientació a les escoles? Caldria formar millor el professorat?

I encara més preguntes: només ha d’orientar l’escola, o els pares també en tenim la responsabilitat? Què hem de fer, els uns i els altres? Com ens coordinem, per orientar de manera adient els joves?

“Com hem d’orientar?”

Si es tracta d’orientar els joves cap al seus futurs estudis i professió, podem fer-ho de dues maneres:

1.- Esperar que aquests joves arribin a la fi dels seus estudis obligatoris i, aleshores, aconsellar-los un camí o un altre, segons l’opinió que tinguem d’ells, els resultats acadèmics que hagin obtingut i, probablement, l’ajuda que ens aportin els índex d’un parell de tests psicològics.

2.-Ajudar els joves, durant les diverses etapes educatives, a madurar la decisió que finalment prendran. Aportar-los eines per pensar, donar-los oportunitats perquè aprenguin a decidir coses i es facin, poc a poc, responsables de les seves decisions i, per tant, de la seva vida.

Fa una bona colla d’anys que la segona opció és acceptada com la més correcta. L’orientació entesa com un procés purament educatiu, de maduració personal de l’alumne que, poc a poc, aprèn a prendre petites decisions, aprèn a recollir informacions que li són necessàries, aprèn a ser responsable d’allò que decideix.

No es tracta, per tant, d’ajudar l’alumne a prendre una decisió determinada (la de final d’ensenyament obligatori) i molt menys de prendre-la en nom seu. Es tracta d’educar-lo en la conducció del seu projecte personal o, diguem-ho de manera més senzilla, d’ensenyar-li a ser responsable de la seva vida.

Els joves, els nostres fills, hauran de prendre un munt de decisions al llarg de la seva vida; no només la que prendran en acabar 4t d’ESO. N’hauran de prendre de molt importants, perquè la seva vida farà tombs i passaran per molts moments de dubtes. Per tant, ensenyem-los, tan com puguem, a enfrontar-se a les decisions. Per què no fem servir aquella frase tantes vegades repetida? “No els donem el peix; ensenyem-los a pescar”. En això que estem explicant, la frase és del tot adient.

Però és clar: fer-ho així és més complex. Si és un procés educatiu vol dir que l’escola s’hi ha de posar des d’un primer moment. S’ha de saber fer, s’han de tenir professors i tutors amb capacitat per orientar. S’han de fer projectes curriculars en els quals l’orientació hi tingui un paper important. I s’ha de treballar molt amb les famílies.

I res de tot això no és senzill...

“Pares – escola: coordinació necessària”

Que les famílies i l’escola hem de col·laborar no és pas una idea nova. A FAPAES la repetim cada dia, de diverses maneres i per diverses raons. Com volem que vagi bé l’educació dels nostres fills si els dos protagonistes principals no remem en la mateixa direcció? Comunicar-nos molt i fer-ho amb ganes sinceres d’ajudar-nos és, sempre ho diem, molt i molt important.

En l’orientació dels nostres fills també. Ajudar un jove a pensar sobre el seu futur no és fàcil (els joves d’entre 12 i 16 anys, de manera natural, no hi pensen en el seu futur!). No obstant, quan s’acosta el final de l‘ensenyament obligatori, hi ha de pensar necessàriament. Per tant, l’esforç conjunt de pares, professors (sobretot, però no només) del tutor de 4t d’ESO, és del tot necessari. En aquesta decisió hi podran ajudar, també, el grup d’amics del nostre fill / filla, els seus monitors extraescolars (si en tenen) i totes aquelles persones que puguin ajudar a decidir correctament.

Orientar correctament, dèiem més amunt, vol dir ajudar el jove a fer-se responsable de la seva vida, ajudar-lo a madurar. I en aquest repte, les famílies hi podem fer moltes coses i l’escola, també.

En les taules de debat d’aquest congrés en parlarem. Què hi podem, els uns i els altres? I com ens hem de coordinar? I finalment: què li hem de demanar, a l’administració perquè puguem fer una veritable tasca orientadora?